Encara amb els records i les emocions a flor de pell d’aquests dies tant intensos fent una descoberta ben complerta pel Valle de Baztan.
Una nova experiència per a retenir, explicar i intentar conservar així tot allò viscut amb un nou grup d’Ennaturades/ts que ens han acompanyat en aquesta aventura estiuenca.
Al nord de Navarra es troba el Valle de Baztan, un territori relativament petit però molt peculiar què, tot i que moltes ja coneixíem per haver-lo visitat amb anterioritat, ens ha captivat i ens arribat al cor. Els seus boscos i la seva natura exuberant han estat teràpia per al cor i per a l’ànima, conèixer-la molt millor que abans d’adentrar-nos’hi ha estat la clau de gaudir-la al cent per cent. Evidentment, uns guies experts i coneixedors de la seva terra han fet que aquest viatge hagi estat molt complert, una immersió total a la vida al Baztan.
Dia 1: Reus - Elizondo - Amaiur
De bon matí, punt de trobada a l’estació de Camp de Tarragona amb ganes de pujar al tren i donar el tret de sortida a la nova aventura d’aquest Juliol. Comencem una mica així, així….una hora de retard del nostre tren a Pamplona que fa trontollar la previsió del dia.
A l’arribada a l’estació de Pamplona (Gora San Fermín, doncs sí, arribem en plena setmana de festa grossa….), una multitud de gent puja i baixa del tren i es barreja andana enllà. Enmig d’una marea blanca i vermella sortim fora de l’edifici, i allí ens esperen els guies i els taxis que ens facilitaran la mobilitat per la vall els pròxims dies. Carreguem maletes i marxem pitant de la capital, rumb al nostre destí, el Baztan.
En el primer dinar ja comencem el tast dels plats més típics del lloc; provem les “pochas”, bistecs de vaques felices i postres deliciosos….
Havent dinat toca estirar una mica les cames…
Visita ràpida a la Plaça dels Fueros, on comencem a parlar de totes les peculiaritats de la vall. Comencem la caminada entre els carrers del poble, veient com poc a poc ens anem allunyant del nucli i comencem a enfilar una carretera poc transitada que ens enfila cap al bosc.
Anem direcció la cascada de Oinaska, un petit salt d’aigua en aquesta època de l’any. Temps per fer-nos alguna foto, tocar l’aigua i tornar cap a Elizondo per continuar la ruta de la primera tarda.
Arribant de nou a Elizondo algunes panoràmiques ben boniques ens comencen a fer badar.
La propera parada serà Amaiur, un dels petits nuclis que conformen el municipi de la Valle del Baztan.
Recorrem el seu únic carrer direcció el cim del turonet que toca al poble, un enclavament ple de significació en la història de la vall i de Navarra.
També hi trobem les marques del Camino Baztanes, una de les variants del Camino de Santiago que desde Baiona arriba fins a Pamplona, on enganxa allí la variant més popular, la del camí francès.
Però tornant a Amaiur…passegem pel seu únic carrer fixant-nos en les seves cases, com de ben cuidades estan. Els colors de les façanes, els balcons i cada raconet ple de flors. A les portes, no hi falten les carlines.
L’ eguzkilore, la planta protectora, una constant a la porta de moltes cases pirinenques però especialment a Euskal Herria.
Un cop creuat el poble, enfilem camí turonet amunt, cap al Monte Gaztelu, on s’ubiquen les restes d’una antiga fortalesa.
Al capdemunt, un monòlit força controvertit esdevé el record d’Amaiur com a darrer focus de resistència davant la Conquesta de Navarra i la seva incorporació a la corona de Castella ( segle XVI ).
Les explicacions del Juan sobre la història i els fets ens ajuda a entendre la importància i la significació d’aquell turonet, una bona lliçó d’història que la majoria desconeixíem.
Desfem el camí, i ens dirigim cap a l’entrada del poble, on trobem l’antic molí del poble. Aquest va ser rehabilitat i avui en dia segueix funcionant. De fet, allí mateix s’hi pot comprar farina de blat de moro…però nosaltres no vam comprar farina, sinó que vam fer-hi el nostre sopar berenar, l’excusa ideal per tastar els talos, unes finíssimes “llesquetes” de blat de moro que es poden menjar farcides de formatge, xistorra, xocolata….
I una mica de cada que en vam tastar….boníssimes!!!
Ja entrada la nit, tornem al nostre hotel d’Elizondo, toca descansar que l’endemà tenim feina!
Dia 2: Las Regatas de Trosketa
Un nou dia enceta a Elizondo. Un dia enboirat. Esmorzem de primera a l’Hotel Trinkete, just al costat del pont de Txokoto, al casc antic de la capital de la vall.
Ja en parlarem més endavant, però el nostre allotjament és un hotel i hostal familiar on hem pogut descansar d’allò més bé, llits amples i còmodes. I menjar de primera també, així que totalment recomanable si mai viatgeu al Baztan. I una curiositat…al bell mig de l’hotel hi ha un Trinkete, així que pot ser que algun vespre hi trobeu jugant algun grupet i us convertiu en aficionats o aficionades a la pilota basca.
Doncs bé, esmorzats i esmorzades, carreguem motxilles i rumb cap a Donamaria, on enfilarem muntanya amunt per una pista panoràmica fins superar el nivell de la boira i situar-nos dalt de tot del barranc de Troketa. Un paradís natural.
La ruta d’avui ens porta a un descens suau enmig d’un bosc dens de faigs i castanyer. Un riu amb petits salts d’aigua i alguna que altra olla ens acompanya en aquest trajecte.
El Juan al capdavant i el Pedro tancant el grup ens conviden a adentrar-nos’hi sent conscients del privilegi que serà fer-ho en el present, deixant fora totes les preocupacions i les presses del dia a dia.
Aviat parem per observar i anar coneixent els arbres, ocells, molses, pedres…del camí trepitjat.
Els rajos de sol s’escolen entre les branques i donen una aparença màgica a tot el bosc, fins allà on ens arriba la mirada.
Aquest entorn és l’ideal per començar a introduir-nos en la mitologia de la vall en particular, però del País Basc en general.
Ens parlen de Mari, la mare terra, la deesa de les valls i les muntanyes basques. La reina de la natura i de tots els seus components. Aquests dies, ens protegirà i ens cuidarà en els seus boscos.
També notarem la presència fugissera i discreta del Basajaun, un ésser fantàstic que ens observa sense ser vist per vigilar que tot discorre amb respecte i cura al bosc. Ens protegeix, però també actua quan cal per garantir la bona conservació dels seus boscos.
En Juan ens parla d’altres éssers mitològics, alguns/es ens recorden també a casa nostra; les lamies, les nostres dones d’aigua, els galtzagorri, parents propers dels nostres minairons,….
Mentre, cada cop ens sentim més part d’aquest bosc que anem recorrent. Ens aturem també a observar un faig espectacular, un ésser gegant que admirem i fotografiem.
Poc a poc anem sortint del bosc i arribem a una pista fins al poble, Donamaria. Allí ens aturem a descansar 5 minuts a l’ombreta d’un parc infantil, i de camí al lloc on dinarem ens aturarem per visitar la Casa Torre Jauregia.
Aquesta és una de les poques fortaleses de Navarra que encara es manté en peu. La torre és del segle XV i ha estat recentment restaurada. Ens sorprèn la seva composició; dues primeres plantes de pedra i les plantes superiors de fusta. Ho remata un sostre de teula a quatre aigües que dona al conjunt un aspecte de caixa de música. I és que realment la sonoritat a dins és ben especial, és per això que de tant en tant s’hi celebren concerts en els que els i les assistents poden gaudir de l’acústica meravellosa d’aquest lloc.
Després d’aquest matí t’han intens, bé ens hem guanyat un bon dinar. Al restaurant Donamariako Benta,vam recuperar forces i energia amb un menú exquisit, un toc modern a la gastronomia típica de la zona. Un restaurant de tradició familiar portat ara per dues germanes amb moltes empenta i imaginació culinària. I és que la gastronomia és també cultura, i no podem conèixer bé un territori si no tastem les seves menges….
Amb la panxa plena i després d’una bona sobretaula, tornem a Elizondo, on tindrem la resta de la tarda lliure per recórrer al nostre aire els seus carrers florits i seure tranquil·lament a les animades terrasses a fer un beure.
I sense més ni més, a sopar i a dormir, que l’endemà continua la ruta.
Dia 3: Ruta pel Señorío de Bertiz - tarda a Elizondo
Avui passarem al matí al parc natural del Señorío de Beritz, situat a la Vall de Bertizarana i declarat Parc Natural el 1984 complint així els desitjos dels seus antics propietaris, Pedro Ciga y Dorotea Fernández, una parella amants de la natural que van tenir molt clar (i així ho van fer constar en el seu testament) que tot aquest espai natural havia de ser per a tota la gent de la vall.
És un espai singular de gran bellesa, amb presència de fauna forestal associada a un bosc madur, però on també s’hi han anat introduint espècies invasores (com el roure provinent de Nord Amèrica) que cal controlar perquè no acabin amb la vegetació i fauna autòctona.
El parc és també el destí senderista de moltes de les persones que visitem la zona, hi trobem accions i programes que compaginen poder fer unes bones rutes senderistes pel parc amb la garantia de poder garantir i conservar els valors de Bertiz. En aquest espai, l’ús i la conservació no son incompatibles.
Compartim tot el grup l’inici de la ruta per uns senders que discorren enmig de boscos de roures i de faig. En Juan ens parva explicant moltíssimes peculiaritats tant de la vegetació com de la fauna que habita el parc, fins i tot dediquem una estona a escoltar la gran tasca “purificadora” dels cucs de terra respecte el sòl del parc.
El senders són majoritàriament ombrívols, i la capçada dels faig ajuden a mantenir una bona temperatura que ens fa oblidar que som a Juliol i que a estones la caloreta apreta. Apartades del camí hi observem també la resta del que havien estat carboneres, i parlem de la dura vida d’aquelles famílies que vivien aïllades durant llargues temporades per aquesta feina tant dura. Un dels carboneres més “famosos” de la regió és l’Olentzero, a qui se li gira feina quan s’acosten les festes de Nadal.
En aquesta passejada tant agradable pel parc, aprendrem també algunes coses sobre els ocells que habiten els seus arbres. Trets i curiositats que deixen a tothom meravellat.
Ens dividim en l’últim tram de la ruta, una part del grup empren la tornada i una altra part recorrem uns quilòmetres mes pel bosc. Més tard ens reagrupem i marxem a dinar per continuar tastant i sorprenent-nos amb la gastronomia de la zona.
Per la tarda, després d’un breu descans a l’Hotel, temps per gaudir d’una enriquidora visita guiada per Elizondo. Conèixer una miqueta més sobre la història, les tradicions ancestrals, les cases del Baztan, el riu, el caràcter de la gent de la vall,….ens ajuda en aquest camí cap a entendre el màxim què vol dir viure al Baztan.
Dia 4: Tastet del Camino Baztanes
Últim dia de la nostra estada al Baztan.
Iniciem les activitats programades acostant-nos fins a un fabulós mirador de gairebé tota la vall, on anem desxifrant pobles i muntanyes que conformen la vall.
Foto de grup i seguim…
Ens desplacem fins al coll de Belate, on avui comencem la ruta marxaire.
Aquesta cadena muntanyosa és el límit natural entre els boscos humits d’influència atlàntica i els cims del Pirineu, divisòria també de les aigües que faran cap al Cantàbric i les que arribaran fins al Mar Mediterrani.
Lloc de pas de moltes aus migratòries, els seus senders entre boscos de faig, roure i castanyers son refugi per molts animalons i ens regalaran avui la seva ombreta.
Prop del nostre punt de partida, podem veure una important torbera de milers d’any, segurament la més important de Navarra. Dins del gruix de la torba, hi trobaríem les restes de vegetació testimoni dels paisatges i el clima des de la darrera glaciació.
Prenem direcció cap a trobar el Camino Baztanes, una variant del famós camí que s’inicia a Baiona i arriba fins a Pamplona tot creuant la vall del seu nom.
És un camí carregat d’història, on al llarg del temps hi han desfilat exèrcits, viatgers i milers de peregrins. Ens en podem fer a la idea observant l’antiga calçada romana, així com alguns menhirs i cròmlechs emplaçats al llarg del camí.
El senderó va pujant de forma suau fins arribar a la collada de Belate, on trobem el Refugi i Ermita de Santiago, un edifici que al llarg dels segles ha estat un punt important pels peregrins. Estem de sort i avui fa un dia clar, però sovint aquest indret és cobert per una boira espessa que dificulta el bon caminar.
Deixem el nostre escrit a Refugi de peregrins i ermita de Santiago, al punt més alt del nostre trajecte, i continuem per un sender panoràmic amb unes vistes espectaculars. El Juan ens assenyala i ens situa cadascun dels pics que tenim davant nostre.
Més endavant ens endinsarem de nou al bosc, fent una estona de silenci per gaudir en plena consciència del que trepitgem, veiem, olorem i escoltem.
Mentre recorrem el “camino baztanes”, ens sentim observats també en aquests boscos per l’amic basajaun i la seva estimada basandere. Anem tranquil·lament, sentint-nos ben guardats.
Compartim muntanya amb grups de cavalls i algunes vaques, que ens miren curioses. Ens aturem de tant en tant a escoltar el cant d’alguns moixons, afinem orella però és ben complicat d’identificar-los.
Trobem també alguna cabana que ha passat millors temps, però ens expliquen que igual que la majoria dels boscos de la vall eren refugis i guarda per a tots els habitants de la vall, i segurament per tots els viatgers i peregrins que ho necessitessin.
El concepte de bé comú, de bé preuat, és molt diferent en aquesta vall. És manté encara avui en dia aquest sentiment de pertinença i encara avui dia periòdicament els habitants de la vall són cridats/convocats per col·laborar en la conservació, manteniment i tasques vàries que puguin sorgir als pobles, al camp o a les muntanyes.
Deixem enllaç a un recull súper interessant sobre tots els aspectes de patrimoni natural, cultural i etnografia del Vall de Baztan.
El llibre és “Baztan. Guía para conocer el paisaje cultural y el patrimonio etnográfico de Baztan”, editat per l’Ajuntament del Baztan i l’autor del qual és en Pello Iriarte Zelaieta. Una bona recopilació! aquí us en deixem un petit tastet…
“Quince pueblos o Lugares se reparten en un único municipio, el más extenso de Navarra. Una variedad de lugares, casas solariegas y palacios que son uno cuando se habla de Baztan. No existen deslindes, hitos ni mojones. Todos sus habitantes tienen aprovechamiento común en los pastos, aguas y cortes de leña. Todos llevan el mismo escudo, y todos ellos son además, son hidalgos de origen, es decir, nobles por el mero hecho de haber nacido en una tierra que en si misma tiene calidad de nobleza. Este paisaje intimista resguarda el patrimonio cultural de quienes han sabido conservar vivas sus tradiciones y que se expresan a diario en la lengua milenaria de Navarra, el euskera. “
El darrer dinar al Baztan el fem a un altre dels restaurants familiars típics de la zona, a Beloa. Pochas, verdues, ajorriero, pates casolans,…que bé que hem dinat!
Mentre esperem la taula en Juan Goñi ens ensenya els seus llibres, on hi ha un recull de tot allò que ens ha anat explicant en aquests quatre dies tant ben aprofitats. Marxem una bona colla amb els seus llibres dedicats, un record tant fantàstic que ens farà de ben segur reviure les nostres passejades.
Abans de tancar aquest recull dels nostres dies al Baztan, no volem deixar d’anomentar en Juan com al millor dels guies que podíem tenir per conèixer bé aquesta regió i al Pedro que des de la reraguarda ens ha cuida’t i ens ha acompanyat també en les nostres caminades.
Us deixem també l’enllaç Navarra al natural, el seu somni convertit en el seu projecte de guiatge a la natura. En totes les seves explicacions transmet l’amor i la passió per allò que fa, per la seva terra i per tot els elements naturals i culturals que la conformen. Moltíssimes gràcies per fer enriquir l’aventura, penso que tots i totes ens n’enduem una idea molt precisa del que és aquesta vall tant bonica i peculiar i la sensació d’haver-la viscut de ben a prop.
Ja només ens queda tornar cap a Pamplona a buscar el tren que ens ha de dur cap a casa.
Ens tornem a barrejar entre molt de blanc i mocadors vermells. Les festes de San Fermín van aconstant-se al seu final, igual que les nostres vacances.
Un plaer immens haver pogut acompanyar aquest grup d’ennaturats en la proposta de viatge al Baztan. Agraïda de que sempre ho poseu tot tant fàcil, i que confieu en Ennatura’t per sortir a conèixer territori.
Esperem coincidir altre cop ben aviat, encara ens queden moltes aventures per viure plegades!
Després d’arribar a la Plaça de l’Obradoiro, el nostre quilòmetre zero, vam tenir temps per dinar, descansar, passejar, anar a buscar la Compostela, mullar-nos (avui sí, molt!), fer de paparazzis (resulta que teníem com a companys peregrins a la mateixa família reial de Bèlgica i, per casualitat, hi vam coincidir a Santiago)….i acabar sopant i celebrant fort la fita en un menjar que podria haver estat el mateix on menjaven en Harry Potter i els seus companys a la seva escola de màgia.
