Camino de Santiago: 5 etapes, 1000 aventures
Era un dissabte de desembre, en una sortida i posterior dinar per celebrar els dies de festes que s’acostaven. Xerrameca, riures,….i una proposta…i per què no organitzeu una sortida a fer les últimes etapes del Camí de Sant Jaume!??
Mirades d’il·lusió al imaginar-nos la proposta….
I dit i fet, acabem de tornar d’una aventura fantàstica a Galícia…i és que fer el Camí de Sant Jaume, és alhora fer molts altres camins, uns de físics, pas a pas, i d’altres interiors…hores de caminades (aquest cop amb bastons de marxa nòrdica), reflexions, propostes, cansament, recolzament, anirmar-nos uns als altres, compartir projectes, problemes, alegries….en definitiva companys/es d’un viatge que deixarà empremta en totes nosaltres.
Dia 1: Reus - Sarria
Ens trobem de bon matí a l’estació de Camp de Tarragona amb motxilles i maletes carregades de ganes de fer camí i viure aquesta experiència de la que tant hem sentit a parlar.
Marxem puntuals (visca!) destí Madrid, on després de tota una gimcana per rodalies, passadissos llargs i obres per tot arreu, arribem a l’estació Chamartín – Clara Campoamor, a temps per agafar el nostre tren destí a Galícia, ara sí!
L’emoció pel que ens trobarem no ens deixa fer massa migdiada, els nervis ens mantenen atents/es al paisatge i veiem com aquest va canviant de colors i relleus. Fins Ourense, cap endavant, d’Ourense a Sarria, marxa enrere….curiosa sensació!
A Sarria ens espera la pluja, carreguem maletes, obrim paraigües i a buscar el nostre primer allotjament, una antiga casa rehabilitada al bell mig del centre històric del poble, a peus d’aquest camí amb tanta història i tantes històries. La nostra en serà una més….
Vespre de recollir credencials, omplir etiquetes, passejar una miqueta per Sarria, sopar aviat i anar a descansar.
L’aventura és a punt de començar!
Dia 2: Sarria - Portomarín - 22 km
Primer dia en ruta, comencem a caminar emocionats i amb la incertesa del que trobarem.
Sortida de Sarria tot travessant boscos impressionants, entre ells una bona pila de castanyers centenaris, amb uns troncs que fan filigranes i que ens transporten a imaginar formes i personatges màgics. No ens va malament, ens fa més bonica i «lleugera» la pujada.
Som una bona colla de peregrins que hem sortit aquell matí de Sarria, però al llarg del dia ens anirem dispersant i caminarem fins i tot alguna estona sols. Hi ha moments per tot, pel silenci i per bones converses amb els i les companyes de viatge.
Pujades, baixades, una estoneta de pla, aigua, marges de pedra, arbres monumentals,….la natura ens acompanya en aquest viatge tant bonic!
Les fites del Camino ens van indicant els quilòmetres fins a Santiago, ha començat el compte enrere!
Després d’omplir la panxa i fer una bona sobretaula, sense presses ja, encarem el 3 o 4 quilòmetres que ens queden fins a Portomarín, el nostre destí del dia.
Aquests últims quilòmetres els recorrem ben sols, tot un plaer pels sentits i també per la bona companyia del grup. Una sargantana, ben camuflada amb els colors del seu entorn, pren el sol ben tranquil·la i ens observa passar, gairebé sense immutar-se.
Però el dia encara ens portaria una altra sorpresa….
Un taxi ens esperava després de passejar pel poble per portar-nos fins A Fervenza da Casa Grande, un petit paradís on ens vam allotjar aquella nit.
Tot i que primer vam tenir la sensació de que ens portàvem on déu va perdre l’espardenya, quan vam arribar a lloc ens vam quedar amb la boca oberta.
La Fervenza ha estat un petit oasi a la «vora» del camí, un lloc amb moltíssim encant on ens van acollir i ens vam sentir com a casa. Abans de sopar, una passejadeta per l’entorn de la casa ens va acostar fins l’antic Molí, a la vora del riu Miño. Veure caure el sol a la vora del riu, en aquest primer dia de ruta, tot un regal.
El sopar del Ramiro va tancar un dia rodó, ens va explicar i entusiasmar amb el seu i de la seva família projecte de vida, aquesta Fervenza que ens va semblar un lloc realment màgic.
Amb cansament i felicitat a parts igual, ens vam repartir per les estances de la «nostra» casa tot preguntant-nos que ens esperar l’endemà….
Dia 3: Portomarín - Palas de Rei
Havent esmorzat a la Fervenza, un taxi ens va portar de nou cap a Portomarín, on comencem aquesta nova etapa de 25 km.
El pronòstic del temps és que al matí es pot escapar algun ruixadet, però es preveu pluja cap a la tarda. Així que amb un ull al cel, i una mà a la capelina, ens posem en marxa!
El paisatge bonic ens segueix acompanyant, en les seves pujades, baixades i estonetes de pla.
Efectivament no tardem a col·locar-nos les capelines, per tornar-les a treure al cap de 10 minuts. Aquesta serà una constant la resta de viatge, posar i treure, treure i posar. Les quatre estacions en un sol dia, cada dia…
Entre pluja, parades tècniques, pujadetes infinites, parades per anar bebent aigua i fer petites mossades….arribem al Mesón A Brea, on ens aturem a dinar poc abans d’arribar al nostre destí.
En l’últim tram i després de bona teca, recuperem l’energia i arribem a Palas de Rei amb bon humor i tot jugant i corrent. Ens notem pletòrics, el cansament inicial ha deixat pas a l’energia.
Som a temps de passar per la seva parròquia a segellar i xerrar una estona amb el seu mossèn, que ens despista amb el seu valencià i ens repta a endevinar d’on és.
Acabem el dia prop del riu Lambre, descansant i recuperant-nos a l’expectativa de l’endemà, l’etapa «reina» del nostre «Tour», l’etapa més llarga que ja fa dies que ens fa patir…
Dia 3: Palas de Reis - Arzúa - 30 km
Nit de pluja intensa que encara dura quan ens llevem. Mentre prepararem motxilles i esmorzem, la pluja va a menys i ens permet començar camí amb el cap descobert i amb els nervis/emoció del que ens trobarem.
Fixem el primer objectiu a arribar a Melide, on ens han parlat de les seves racions de pop recuperadores…així que cap allí que anem!
L’inici de la nostra etapa és més aviat d’asfalt i pista dura, ens dirigim a trobar el Camino. El nostra allotjament d’avui estava a les afores de Palas i sortim direcció anar a trobar la processó de personetes que ja omplen el Camino de peregrins. Recuperem els camins de terra i una mica de fang, camins prou amples que fan de bon fer. Sovint avancem sota la coberta de branques que han anat conformant els arbres i ens protegeix ara de la pluja i a l’estiu de la calor.
Més aviat del que comptaven trobem un pont medieval que ens acostarà fins a Melide. Aprofitem per fer parada i tirar-nos quatre fotos, «postureig» del bo amb la samarreta oficial Ennatura’t del Camí de Sant Jaume. Una xulada, quin goig que fem!
Ens regalem aquests petits moment per descansar, riure, rosegar quatre fruits secs, imaginar….som a la tercera etapa, i ja anem coincidint amb moltes cares conegudes. De fet és una constant del camí, tots tenim uns horaris més o menys marcats (si més no, de sortida) i cada dia coincidim amb alguns grups amb els que intercanviem quatre paraules d’ànims.
Per fi arribem a Melide, i com es l’hora del «brunch», anem directes cap a la Pulpería Ezequiel per fer un bon «vermut» a base de la coneguda bestioleta.
És d’hora i encara s’hi respira relativa calma al local. Taules llargues i de fusta, a l’entrada les olles al foc ja fan xup-xup.
Demanem pop, cervesa, postes i pote, el cafè (aiguaxirri) típic de la taverna. Quin bon tiberi! Amb la piles carregades i la panxa plena, continuem la ruta, encara tenim 15 quilòmetres per endavant.
Passat Melide tornem cap al bosc. De nou tenim un dia amb les quatre estacions….capelina, una estona de solet, pedregada, més solet, quatre gotes,…
Comencem a ser experts/es en plegar i desplegar capelines, en tapar-nos i destapar-nos gairebé sense aturar-nos.
Poc a poc anem superant quilòmetres i passant paisatges. I després d’una pujadeta llarga i constant, arribem a Arzúa. Quin descans, ja tenim l’etapa feta i hem arribat de fet millor del que pensàvem.
Una altra etapa (segurament, per distància, la més dura) al sac!
Anem fins a la pensió de la senyora Teresa, una dona multiocupada carregada d’energia per tirar endavant les tres potes (pensió, alberg i restaurant) del negoci familiar.
Dia 4: Arzúa - O Pedrouzo 22 km
Penúltima etapa del nostre particular Camí. Ja fa uns quants quilòmetres que les fites ens indiquen que ens estem acostant a Santiago.
Sortim ben esmorzats de la Pensió Teresa, enfilem el carrer principal d’Arzúa i ens afegim a la filera de peregrins que ja estan en marxa. Aquesta nit també ha plogut fort, però el temps ens tornar dónar treva i tot plegat ha quedat amb un xirimiri intermitent, però mai intens. Un dia més del joc de les capelines!
Camins amables i bonics, molt de verd i la primavera esclatant a cada pas; flors de tots colors, aigua per tot arreu. Per sort, el fang no és massa emprenyador i no se’ns enganxa a les soles, només ens esquitxa les vores dels pantalons.
Una mica abans d’arribar a O Pedrouzo busquem lloc per parar a dinar. Aquest matí estàvem fortes i hem fet una bona tirada sense aturar-nos. Cada dia notem els nostres cossos molt més a gust fent quilòmetres, hem agafat l’hàbit de fer tirades llargues i cada cop se’ns fa menys feixuc.
Després d’un dinar boníssim i una bona sobretaula, reprenem la marxa i fem sense problema els darrers quilòmetres abans d’arribar a destí.
Després d’una dutxa revitalitzadora anem a fer un tomb pel poble i ens arribem fins a la seva parròquia. Alguns entren a viure-hi la missa del peregrí, i altres els esperem fora gaudint del moment.
El final de la jornada serà un sopar igual d’inesperat com de divertit.
Fem cap al Km.19, un bar que als vespres es converteix en el punt de trobada de tots els peregrins, especialment els mes joves. L’entrada al local ja és tot un presagi del que ens hi trobarem «Lo que pasa en el Camino, se queda en el Camino».
Dins una gentada, taules llargues, gerres de cervesa, somriures, crits,…una eufòria poc continguda barreja segurament de tenir l’objectiu a la vora i també de l’esclat de neurones pròpies de l’alegria i el bon rotllo del moment….
Per si no hi havia prou festa, avui hi ha partit! partit de Champions del Real Madrid…i com al Camino hi ha de tot, evidentment també hi ha molts i moltes merengues. La pantalla just damunt els nostres caps….desenes de cares mirant-nos fixament (bé, a naltros no, un metre damunt dels nostres caps….). Quina sensació més estranya, i divertida!!!
Les cares eren un poema, primer d’alegria i després d’incertesa….i nosaltres, aguantant-nos les mostres de felicitat al saber que anaven de cap a ser eliminats….
En fi….sopats i riguts, cap a al llit!
Dia 5: O Pedrouzo - Santiago de Compostela 20 km
Etapa final de la nostra aventura…ens llevem amb l’alegria que som a prop d’aconseguir el repte, però també amb un rum-rum (diga-li tristor, diga-li enyorança…) de saber que el viatge arriba al seu final.
Anem a gaudir dels últims 19 quilòmetres que comencem caminant enmig d’un bosc on l’eucaliptus és l’arbre més present. De fet ja portem uns dies caminant amb l’aroma refrescant de l’eucaliptus…sense ser-ne massa conscients hem anat fent cada dia una bona tanda de bufs refrescants que ens han netejat les vies.
Jo crec que a partir quan senti olor d’eucaliptus no podré evitar pensar en Galícia, en tots els quilòmetre caminats entre els seus arbres.
Però bé, tornem al Camino…
Tot s’anava urbanitzant a cada pas…més pista, més cases, més urbanitzacions, l’aeroport….i de cop ja som a la petita ciutat de Santiago.
Avui també hem tingut temps força variat, amb algun plugim feble….però sens dubte el més emprenyador ha estat la boira, que ens ha privat de les famoses vistes a Santiago des del Monte do Gozo.
L’entrada a la ciutat és entre pesada i emocionant. Pesada per aquells carrers amples, amb més trànsit, centres comercials i edificis de pisos sense cap gràcia. I emocionant perquè fa estona que notem el compte enrere dins nostre, una barreja de sensacions, de coses que ens van passant pel cap i que suposo que vindrien a ser una recopilació dels bons (la majoria) i dels moment no tan bons.
De fet és un últim tram més en silenci, en reflexió…
Arribem als carrerons més estrets, edificis nobles, adoquins als peus….som ja als centre històric, els últims metres.
De sobte ja som a un lateral de la catedral, a l’altre costat trobem el que serà el nostre darrer allotjament a Galícia en aquest viatge màgic.
L’Hospedeira de San Martín Pinario es un antic seminari, avui dia adaptat com a hotel per acollir peregrins i visitants de la ciutat. Nosaltres de moment no ens hi aturem, tenim la Plaça a tocar. Ens arriba el so de la gaita, gaiters i gaiteres se n’encarreguen que no deixi de sonar en tot el dia. Per nosaltres, una senyal més senyal més que ja hem arribat…
I ja som a plaça..i tot i que en un primer moment ens contenim, l’alegria i l’eufòria s’obren pas. Felicitacions del grup, abraçades fortes i petons sincers de companys/es que hem compartit molt.
És complicat descriure les emocions, perquè tothom les vivim de manera molt particular. Però hi ha cops que son barreges de moltes coses, i això vaig sentir-ho jo.
Contentes i orgullosos, vam voler immortalitzar el moment, que prou s’ho val!
Després d’arribar a la Plaça de l’Obradoiro, el nostre quilòmetre zero, vam tenir temps per dinar, descansar, passejar, anar a buscar la Compostela, mullar-nos (avui sí, molt!), fer de paparazzis (resulta que teníem com a companys peregrins als mateixos reis de Bèlgica i vam coincidir a Santiago)….i acabar sopant i celebrant fort la fita en un menjar que podria haver estat el mateix on menjaven en Harry Potter i els seus companys.
Dia 6: Santiago de Compostela - Reus
Últim dia, una «ressaca» caminera que durarà dies. De bon matí, abans d’esmorzar, un tomb pel que sembla un altre Santiago…carrers mullats, sense visitants ni peregrins…quina calma!
Un goig poder caminar pel seus carrers buits i visitar la catedral de bon matí.
Des de que hem arribat a Santiago, que no ha parat de ploure. Aquest últim dia, un cop més, afluixa una estona fins deixar-nos arribar a l’estació i quan ja som a punt d’agafar el primer tren, hi torna de valent.
Acomiadem la ciutat sota l’aigua, en un tren que torna a marxar de cul. Mirades cap a fora, un paisatge i uns camins que de ben segur recordarem durant molt de temps.
Un cop a Madrid fem la gimcana de tornada cap Atocha, fins agafar el tren que ens durà de nou a casa.
Unes quantes hores per descansar, recordar, fer plans per pròximes aventures, compartir,…
Aquesta aventura, com totes, arriba al seu final.
Han estat uns dies molt intensos, en tots els sentits. Hem fet i compartit un camí amb molta història, un camí carregat de l’energia de totes aquelles ànimes que al llarg dels segles han transitat per ell, amb les seves pors, les seves alegries, els reptes, les promeses, les reflexions, les noves coneixences, les segones (terceres, quartes…. ) oportunitats,…
Però a la vegada, la sensació és també de recórrer un camí interior, les estones que fem amb nosaltres mateixos, estones de silencis necessaris.
Amb tota la colla compartirem moltes coses; xerrades, una molt mala notícia que ens escongeix al cor i que ens acompanyarà cada dia, també bones noves, mirades de complicitat, el sentit de comunitat (som un gran equip!), reflexions profundes, àtacs de riure, confessions inesperades, il·lusions, i moltes rialles (alguna llàgrima de tant riure)….en definitiva, hem creat un vincle súper bonic.
Moltíssimes gràcies a tots i totes per confiar un cop més en Ennatura’t per preparar i acompanyar-vos en aquest viatge. Ha estat un plaer, i una sort, ser una més en aquesta aventura amb regust de repte que hem viscut plegades. Me n’emporto molts aprenentatges, coses a millorar, i les ganes de repetir i tornar ben aviat a preparar nous objectius i propostes engrescadores per compartir amb la nostra bonica família ennaturada.