Primavera ennaturada a Las Merindades
Dimecres, 6 de maig
Comencem aquest viatge de bon matí, amb les maletes carregades d’il·lusió, ganes de descobertes i, sobretot, de passar-ho bé!
Un autocar ens acosta fins a l’estació del Camp de Tarragona, on agafarem el tren destí Miranda de Ebro, la nostra primera parada. Allí ens espera el nostre guia, en Jon Goñi de Navarra al natural, que serà qui ens guiarà per aquests nous paratges.
Arribem sense retards ni esglais de la Renfe a Miranda de Ebro. Allí ens espera el bus Pachín i el seu conductor, el Carmelo, que durant aquests dies serà l’encarregat (junt amb el Rafa i el Jacinto) de portar-nos Merindades amunt, Merindades avall! molt bons conductors tots tres!
La primera parada serà a Tubilla del Agua, un poblet tranquil del que surt un sender que ens durà fins a un paratge impressionant. Seguint un rierol arribem fins a una petita però bonica cascada, amb els seus gorgs d’aigua transparent. Just quan som allí, el sol juga amb les branques i les fulles dels arbres i gaudim de l’efecte que això produeix en l’aigua, d’un color turquesa bonic, bonic.
En aquesta ruta circular trobem l’església del poble, ermita, muralles…la pedra serà també protagonista important de la zona.
La següent parada és Orbaneja del Castillo. Un poble que la majoria mai havíem sentit anomenar però que, de ben segur, ja quedarà gravat per sempre més.
La sort de ser un tarda de maig, entre setmana, ens permet visitar aquesta petita joia amagada entre muntanyes amb tota la calma i tranquil·litat que mereix.
Només arribar, ens rep una cascada que sembla caure del poble. El fet que sigui primavera d’aigua abundant, fa que brolli amb força i per tot l’ample, fet que li dona una majestuositat i ens regala una postal del conjunt. Els raig de sol, continuen jugant amb l’aigua, els edificis i la vegetació.
Tenim una bona estona per passejar per aquest poble de postal. Unes escales ben empinades ens van acostant al seu nucli, una plaça espaiosa per la que discorre el riu que acabarà sent cascada. També podem veure la cova de la que surt tot aquest doll d’aigua.
Passegem pels seus carrers, uns planers però altres més costeruts. Anem guanyant alçada i això ens dona també una bonica perspectiva de la muntanya que tenim davant, on torres punxegudes i roques foradades, en contrast amb el cel, li donen un aspecte màgic a aquests pedres que semblen jugar a mantenir l’equilibri a la carena.
Després de passejar pel poble i recorrer gran part dels seus carrers, tornem al punt d’inici. Allí ens fem una foto de grup amb aquesta cascada tant impressionant, i reprenem la ruta ara ja sí cap al nostre camp base, Villarcayo.
Allí fem un sopar de germanor i anem cap a dormir amb un bon somriure, comencem a imaginar les coses boniques que segurament descobrirem aquests dies….
Dijous, 7 de maig
Comença el dijous i, després d’omplir la panxa amb un bon esmorzar, marxem a fer ruta.
La primera parada del dia serà Puentedey, un poble que penja damunt d’una roca tot conformant un arc sobre el riu Nela. Des d’on ens deixa l’autocar tenim una bona vista amb un marc de pedra i tot, allí ens fem un grapat de fotos i ens acostem cap a l’arc de pedra per veure d’aprop el curiós emplaçament d’aquest poblet.
Aprofitem que ens han dit que una cascada pròxima al poble, la cascada de La Mea, està baixant, per fer una aturadeta i caminar un petit tram fins arribar-hi. És divertit poder caminar fins darrera la cortina d’aigua, veure la cascada des de dins.
Ens fem unes quantes fotos més i desfem el camí per tornar a l’autocar i reprendre la marxa.
Posem rumb cap a les coves de Ojo Guareña i l’ermita de San Bernabé.
Arribats a l’entrada de la cova, ens posem els cascs i entrem en aquest mon tant diferent, el de la foscor, la pedra i l’aigua.
Després de veure i escoltar un audiovisual que ens explica la formació d’aquestes cavitats i tot el complex entramat de coves i forats, fem un recorregut de prop de 400 metres que recorrer una petita galeria i ens porta fins a l’ermita de San Tirso i San Bernabé, excavada dins la cova.
Ens expliquen i ens acosten a la resta del Complex Kàrstic d’Ojo Guareña, el resultat de la dissolució de la roca calcària per l’acció de l’aigua durant milions d’anys.
És curiós també de trobar a l’entrada de la cova la que és la Sala de l’Ajuntament, que encara s’utilitza avui en dia per actes puntuals i el dia que hi arriben els habitants d’aquests indret en romeria.
Dins l’ermita, hi trobem unes pintures murals anònimes en les que s’hi narra els martiris i miracles del seu patró. Una petita «capella sixtina» anònima en un lloc ben peculiar.
També hi ha l’arxiu de l’Ajuntament de la Merindad de Sotoscueva, curiós!
Després de la visita, anirem fins el lloc precís on l’aigua entra a la muntanya, l’ull per on s’endinsa al seu particular viatge a la foscor.
La següent ruta ens acostarà fins on dinarem. Anirem baixant per un bonic sender i aprendrem algunes cosetes sobre les plantes que hi trobem i les seves propietats, i també sobre alguns moixons, els seus cants i els seus atributs.
Després de dinar, ens esperava una altra bona sorpresa: els Valles Pasiegos. Vam anar cap al Portillo de Lunada, entre Burgos i Cantàbria, un territori per gaudir amb tots els sentits.
Un paisatge on s’intercalen boscos autòctons, arbustos, rius i rierols, grans extensions verdes per a les pastures i cims rocosos amb cabanes pasiegas que esquitxen tot aquest territori.
Tot i que patíem per mullar-nos, la previsió del temps donava força aigua, vam començar la nostra ruta marxaire ben equipades amb capelines i impermeables. Ja vam començar creuant amb èxit un riu, saltant de pedra a pedra i sentint-nos protagonistes d’una aventura especial.
Va ser una ruta molt bonica, entre infinitat de verds i un cel aterrador que s’anava obrint per allí on passàvem. Vam caminar, literalment, entre dues tempestes. Al nostra pas vam trobar més petits salts d’aigua, ponts, cabanes, ramats, pastors, ocells, tractors….una zona plenament rural on sovint teníem la sensació d’haver retrocedit en el temps.
Va ser una ruta molt bonica que ens va regalar molt bones fotos, amb la càmera i amb els ulls, les més importants perquè romanen per sempre dins nostre.
Divendres, 8 de maig
Ens trobem a primer hora i sortim rumb al nord, cap al Valle de Mena. El nostre primer destí és la cascada de Peñaladros, i el camí cap allí ja és tota una meravella. Les muntanyes tant particulars, de formes curioses i de verds infinits. Els camps de conreu, que es troben ara en el seu punt àlgid. La fauna del lloc que ens espia entre les branques i les tiges. Les nuvolades que veiem passar, però que no descarreguen. Un autèntic plaer per la vista sobretot, però per tots els sentits.
Ens acostem a la cascada i fem una petita ruta que va baixant per un senderó força espès fins a situar-nos al fons de la vall. Allí gaudim de l’espectacle, quin racó més bonic!
La cascada baixa en tota la seva plenitud, i el conjunt de l’aigua i la vegetació conformen un marc ideal. Estem una bona estona gaudint d’aquell ecosistema, d’aquell tresor tant ben amagat de natura i abundància.
Encara immersos en aquest bany de bosc matinal, que tant bé se’ns ha posat, marxem rumb a Irús, d’on surt un petit sender empedrat, un antic camí reial, que ens porta a conèixer nous racons meravellosos.
Caminem a la vora del riu Hijuela, que serpenteja, s’amaga i apareix entre cascades i salts d’aigua.
Ens anem aturant per baixar fins a la vora i acostar-nos al riu. Més fotos i estampes imborrables. Què fotogènica és la natura!
Feta la ruta i ben estirats, marxem fins a Villasana, on ens espera un bon tiberi que ens permet fer un nou tastet de l’impressionant gastronomia de la zona. Què bé que es menja a La Taberna del Cuatro!
No volem fer dentetes, però aquí us en deixem una petita mostra….
Amb la panxa ben plena i el cor content, dediquem la tarda a conèixer dues de les ermites romàniques d’aquesta vall, San Lorenzo de Vallejo i Santa María de Siones.
Totes dues estan en la ruta del Camí de Sant Jaume Oblidat, segons ens diuen un dels camins de peregrinació més antics, més poc transitats i amb unes vistes i paisatges més espectaculars. L’apuntem a l’agenda, haurem d’organitzar expedició per a ser-ne peregrins…
En Jorge ens fa de guia en aquest viatge al romànic de la vall. Contemplem les seves pedres, capitells, arcs, galeries, imatges…durant una estona podem imaginar-nos, molt fluixet, tot el que deurien sentir aquells i aquelles qui transitaven per la regió en el seu viatge més o menys espiritual.
Estem una estona jugant al plou o no plou i, finalment, arribant a Santa María de Siones ens ve a trobar la pluja. Acabem la ruta del dia dins les seves quatre parets, observant els petits detalls de parets i capitells que tanta història ens expliquen.
Cal destacar els recorreguts amb l’autocar Pachín havent dinat….ja hi ha prou confiança per cantar a cor que vols, que divertits els trajectes amb cançons d’ara i d’abans!
Dissabte, 9 de maig
El darrer dia sencer a territori Merindades…
Enfilem carretera fins a Tobera, on començarem la ruta d’aquest camí que ens durà fins a Frías.
El punt d’inici és al paratge que conformen les ermites gòtiques del Sant Cristo y Nuestra Señora de la Hoz, del segle XIII, i el pont medieval sobre el riu Molinar.
Aquest és també el riu que travessa els anomenats «montes Obarenes», creant un estret congost d’alt valor paisatgístic. Aquest pas fou una important via de comunicació per on passava una antiga via romana que unia La Bureba amb Orduña ii els ports del Cantàbric.
Per un sender empedrat vora l’aigua, arribem fins a Tobera. S’anomenen les cascades del Molinar perquè els antics molins aprofitaven la força de l’aigua del riu per a funcionar.
Per un sender local que ens va regalant panoràmiques de la zona arribem al mirador de Frias, des d’on admirem la considerada ciutat més petita d’Espanya.
Carrers costeruts, cases senyorials, i un castell fent equilibris al seu capdamunt, un poble ben pintoresc que no ens estranya a ningú que s’hagi guanyat el títol d’un dels pobles més bonics d’ Iberia, com diria en David Uclés.
Després de fer-nos unes quantes fotos amb aquest bonic teló de fons, fem el darrer tram que ens acostarà a Frias. Allí tenim temps per recorrer els seus carrers, descobrir els seus racons, tastar els seves «gildas» i comprar repostería i productes locals.
Ens tornem a trobar per anar fins al seu pont medieval sobre el riu Ebre, l’antiga única entrada al poble i segurament un bon lloc per un peatge que de ben segur va enriquir als seus «amos».
Per tancar un dia tant rodó, i després d’un altre bon tiberi, anem fins un altre salt d’aigua espectacular que també tenim la fortuna de trobar en la seva màxim esplendor, la Cascada del Peñón.
La llum que hi arriba fa que un arc de sant martí surti de les seves aigües, un instant màgic que cal immortalitzar.
Diumenge, 10 de maig
Ara sí ja som tancant el cicle i el viatge.
Últim matí a la comarca de Las Merindades, i toca visitar un altre enclavament patrimonial importantíssim, el Monestir de San Salvador de Oña.
Abans però estirarem una mica les cames i farem un tros de la via verda coneguda com Camino Natural de Santander al Mediterraneo. Com ja podeu suposar aquest va néixer d’un projecte fallit, el d’unir el nord amb el sud de la península mitjançant un ferrocarril. Avui en dia s’ha aprofitat aquest antic traçat per habilitar-ho com a sender, i seguint el riu Oña i travessant un estret congost, arribem fins a Oña.
Abans d’entrar al famós monestir anem fins als Jardins Secrets. El seu evocador nom recorda la intimitat de la que sempre va gaudir aquest espai privilegiat. Una de les moltes finques que tenia el monestir i on els seus monjos tenien tot allò que necessitaven; aigua, horts, arbres fruiters, piscifactoria,…també recolliment espiritual durant les seves passejades, en els espais més assolellats i als seus ermitoris.
Avui el jardí té un aire igual de decadent com d’encantador. Definitivament, un bon lloc on aturar-se a badar i descansar. Avui en dia hi trobem també repartides pel jardí diferents obres escultòriques que hi descansen en plena harmonia amb l’entorn.
Després visitarem el Monestir. La majoria en desconeixíem la importància i el paper que va tenir en aquell territori. Escoltem atentes l’audio-guia que ens n’explica les característics i trets principals de tot allò visitable.
Ja només ens queda un petit vermut, un bon dinar i tornar a agafar el tren que ens durà de nou cap a casa.
